#VeusDeGilead: Margaret Atwood, en primera persona

Ja sabeu que la nostra pròxima lectura Oberta, #VeusDeGilead, proposa un viatge literari pels temes i personatges de El conte de la serventa, de Margaret Atwood. Per això hui hem volgut portar-vos-la en primera persona i sense filtres, a través de les seues pròpies paraules, perquè la conegueu una mica millor i sapigueu algunes coses de la seua vida, opinions i obra.

Amb tots vosaltres… Margaret Atwood!

“Vaig tindre bons pares. Hi ha autors que creuen que per a l'escriptura és millor haver-los tingut dolents, però no és el meu cas. El meu pare era una persona enèrgica i jo vaig heretar això d'ell. La meua mare també era molt física: cavalcava, nadava, dansava sobre gel, alguna cosa bastant poc corrent a la Canadà de llavors. I llegia, llegia molt.”

“Tots necessitem l'aire que generen les plantes. Els japonesos han demostrat que, en estar en contacte directe amb la naturalesa, l'estat de tot el nostre cos millora.”

“Quan vaig arribar a Harvard, en 1961, no hi havia una sola professora en el Departament de Literatura Anglesa, i no es permetia que les dones treballaren en algunes biblioteques, però afortunadament es va anar omplint de hippies, de feministes, d'ordinadors. Encara sort que vaig nàixer en els seixanta.”

“Vaig conéixer l'èxit com a escriptora quan encara estava en la vintena, però no va ser alguna cosa tan fora de lo normal. A Canadà, ja hi havia escriptors joves amb bastant èxit i el públic estava preparat.”

“Cal intentar no ser massa esnob en això de la literatura. Alguns autors tenen èxit i altres no, i ningú sap exactament per què ocorre. De totes maneres, sempre vaig pensar que no es tractava de tindre èxit: jo el que volia és ser una bona escriptora. Mai vaig pensar que em guanyaria la vida amb això.”

“Crec que tots, cadascun a la seua manera, desenvolupem algun tipus d'espiritualitat. Jo em vaig criar amb la Bíblia, i el cristianisme, m’agrade o no, és un tipus de relat o de coneixement que forma part de mi. No ho rebutge ni ho accepte, encara que hi ha coses impossibles de menysprear, com el mandat d'estimar al teu veí.”

“Si em demanaren que descriguera la meua vida amb una sola paraula, segurament triaria `sorprenent’. Inclou allò bo, però també tot allò dolent.”

“La foscor és sempre relativa. Jo soc una persona bastant riallera, així que té sentit que siga en els meus llibres on aparega el meu propi Mr. Hyde.”

“Què com vull ser recordada? Honestament, no m'importa massa. No seré ací! Seran els records d'un altre.”

“Tota aquesta ansietat, aquesta fúria, les nostres sempre dubtoses bones intencions, les complicacions de la vida, la nostra sang. Puc parlar sobre això o enterrar-ho. Al final, tots ens convertim en una historia.”

“Els homes em pregunten sovint per què els meus personatges femenins són tan paranoics. No és paranoia: simplement són conscients de la seua situació.”

“Quan et posen en un pedestal se suposa que has de comportar-te com una persona exemplar. Però els pedestals tenen en realitat una circumferència molt xicoteta: no deixen massa espai per a moure's.”

“No hi ha cap cosa que em pose més nerviosa que la gent que diu: ‘Això ací no pot passar’. Qualsevol cosa pot passar en qualsevol lloc, si es donen les circumstàncies adequades.”

“Li vaig preguntar a un amic per què els homes se sentien amenaçats per les dones. ‘Tenen por que es riguen d'ells´, em va dir. També vaig preguntar a unes estudiants de poesia per què les dones se sentien amenaçades pels homes. `Tenen por que les maten´, van contestar.”

“Una vegada que tens una religió en el govern, hi ha molts que passen a ser heretges: els catòlics, els baptistes… I tots els que són competència.”

______________________

Per a conèixer millor #VeusDeGilead, pots descarregar-te el dossier informatiu que hem desenvolupat. 

I per a poder apuntar-te a aquesta experiència innovadora, simplement has de emplenar el següent 👉 formulari 👈.

Us esperem a l'altre costat del mur…

______________________