Una trobada, una història, un llibre: entrevista amb Amets Arzallus

Amets Arzallus parla de Germanet, llibre que signa al costat d’Ibrahima Balde i que conta la història d'aquest, una història de migracions i cerques, d'un viatge terrible i les moltes coses i trobades que ocorren pel camí. És el germen de #LaMemòriaPerduda, per la qual també li preguntem, però sobretot la història d'una cerca o de vàries: la d’Ibrahima, però també la d’Amets, la del seu afany per trobar el llenguatge precís, un Euskera que poguera traslladar la sonoritat del pular, idioma d’Ibrahima. Gaudisquen de l'entrevista.

Com vas conèixer l’Ibrahima?

Va ser a l'octubre de 2018. En la Xarxa de Suport d'Irun, una associació de voluntariat, fem cada matí un tour des de la Renfe, per a veure si hi ha cap nouvingut que necessite ajuda. Un matí em vaig trobar amb Ibrahima a l'estació. Estava assegut en un banc al costat d'altres migrants. La majoria travessa la frontera i segueix el seu camí a la recerca de la seua família o alguna oportunitat d'estudi o treball, però l’Ibrahima es va quedar per a demanar asil a Guipúscoa. La policia li va donar una cita perquè anara a contar la seua història en la comissària, però era per a 10 mesos més tard. Li vaig proposar fer-li una xicoteta entrevista i construir un xicotet dossier, doncs es tracta de contar la teua història oralment davant un policia uniformat i no és una tasca fàcil.

Quan et vas adonar que en la seua història hi havia un llibre que valia la pena escriure?

Al principi no es tractava d'un llibre, no hi havia intenció literària ni lectors, més enllà d'un policia, segurament sense molta afició a la literatura ni a les causes humanes. I potser per això, pensant que el dossier i la petició d'asil podrien no arribar a bon port, vaig pensar que podríem fer una altra cosa. Jo mai havia escrit un llibre, i ell tampoc, però en sentir-li parlar, quan em va dir que ell no volia vindre a Europa, en aquell moment vaig pensar que, darrere d'aqueixa veu, podia haver-hi un llibre.

Germanet és una mica més que el relat d'un dur viatge. Hi ha en ell una sonoritat especial, una sort de tempo poètic que converteix la seua lectura en una experiència envoltant, que atrapa. Com vau aconseguir transmetre aqueixa oralitat, aqueixa veu que ens acosta a la història d’Ibrahima?

No sé si he aconseguit transmetre tota la seua força, però ho he intentat. L'important era saber escoltar, no des d'una mirada de “pobre xic, que malament ho està passant i què bé parla”, sinó considerar-lo a ell, com si estiguera a l'Òpera de Paris o al Guggenheim, o simplement al carrer davant qualsevol persona: considerar-lo. Així comença el respecte. I després, clar, jo soc improvisador oral, visc d'açò i és la meua passió, el meu món. Ibrahima tenia una narrativa oral molt peculiar, molt crua i bella, fruit de la seua capacitat personal, unida a una tradició oral forta en la seua llengua materna, el pular. Vaig voler fabricar un Euskera que tinguera la seua música, la música de la seua oralitat guineana. Perquè al final un llibre, per a mi, és la creació d'un llenguatge, i per a respectar-li he hagut de trencar a estones el meu idioma, canviar l'equilibri de les paraules perquè es sentira la seua veu directament i qui llija el llibre senta la seua mirada, amb transparència, sense ficar-me jo entre els dos, evitant convertir-me en una espècie de tutor o duana moral. Duanes ja ha passat bastants en el seu camí. No necessitava una altra més.

“Jo no volia vindre a Europa”, diu Ibrahima. Per què creus que sorprén tant llegir o sentir una afirmació com aqueixa? Creus que, encara hui, el desconeixement i els prejudicis afecten la nostra mirada sobre Àfrica?

La nostra mirada està plena de clixés i prejudicis, i el nostre coneixement és molt limitat, sobretot perquè hi ha un gran interés polític i econòmic perquè no es conega la realitat africana, la de les persones migrants, tot el que ocorre de veritat. Moltes coses són conseqüència de les nostres polítiques. Per exemple, la realitat de Líbia, el Marroc o de Melilla està directament dissenyada i finançada des de les institucions europees. Forma part d'aqueixa política d'externalització de les nostres fronteres, patisca qui patisca. El que ocorre en aqueixos països, o al Mediterrani, és una tragèdia humana, però sense testimonis.

Després de moltes experiències duríssimes, hi ha en la veu d’Ibrahima una humanitat que commou, una espècie d'obstinació a aferrar-se a una mirada ètica, comprensiva cap als altres i cap a la seua història. Com ens transforma una experiència com la seua? Quins aprenentatges poden traure d'ella les persones joves que s'acosten al llibre?

Hi haurà moltes maneres de llegir aquest llibre i cada persona tindrà la seua. Segurament, hi havia també moltes maneres d'escriure’l i jo he hagut de trobar la meua. Aqueixa cerca ha sigut el meu aprenentatge, i per a aprendre he hagut d'anar contestant-me algunes preguntes. Per exemple, com escriure, com fer-ho sobre una ferida sense esquinçar el pudor i la intimitat de qui la pateix. Com escriure amb respecte, sense traure-li suc a un dolor aliè, perquè és una cosa que fem molt, sovint sense adonar-nos. Així que tot l'esforç estètic del llibre ha sigut també una cerca ètica per a respondre a aqueixa preocupació principal. Parlar de com escriure és, sobretot, preguntar-se com mirar, i com relacionar-me, no amb una història, sinó amb una persona. Però imagine que cada persona que llija el llibre trobarà la seua manera de relacionar-se amb l’Ibrahima, i el procés d'autoaprenentatge serà segurament diferent.

Quina és la situació actual d’Ibrahima? En quin punt està respecte al procés d'asil?

Li van denegar l'asil a l'octubre de 2019 i, des de llavors, viu en situació irregular, sense papers, com ho fan milers i milers de persones. Mentrestant, sobreviu discretament i dignament, fent el que més li agrada, que és aprendre, formar-se sobre mecànica de camions a Madrid, perquè el dret a la formació és universal, tingues papers o no. Portem més d'un any i mig intentant regularitzar la seua situació, complint els requisits que el sistema demana, que no són pocs. Ara mateix, barallem per a fer arribar de Guinea la seua partida de naixement i el certificat d'antecedent penals, segellats pel consolat espanyol de Conakry, que és la forma per a que siguen legals ací. El procés de regularització d'un migrant és una odissea burocràtica quasi tan llarga i patida com la geogràfica que ha hagut de patir per a arribar fins ací.

Què opines de #LaMemòriaPerduda? Creus que una experiència que combina lectura, educació i joc pot ajudar a comprendre millor el món i la mirada d’Ibrahima?

La proposta de #LaMemòriaPerduda em sembla molt interessant perquè, a part d'obrir una xicoteta finestra cap al fenomen migratori, i concretament cap a l’Ibrahima, també pot ser una finestra interna que connecte amb històries familiars o personals, històries que valen la pena ser recordades i comptades. I el més interessant és pensar com explicar-les, perquè la manera de contar cada història pot canviar la nostra manera de recordar-la.

______________________

En què consisteix l'activitat i com puc participar?

Per a conèixer millor #LaMemòriaPerduda, pots descarregar-te el dossier informatiu que hem desenvolupat, on trobaràs molts dels seus secrets i metodologia.

I per a poder apuntar-te a aquesta experiència innovadora, simplement has de emplenar el següent 👉 formulari 👈.

______________________